Autor: José Ramón Becerra – President d’AESCRA, Asociación Española de Centrales Receptoras de Alarmas.
El front nord, les alarmes de robatori
Entre els principals objectius de l‘Associació Espanyola de Centrals Receptores d’Alarms (AESCRA), recentment creada, es troba el d’intentar millorar el context legal que regula aquesta activitat. Atès que el nou Reglament de Seguretat Privada no està ni se l’espera, almenys a curt termini, i sense entrar en el fet que ja és un clam la conveniència d’una millora de la pròpia Llei de Seguretat Privada de 2014, a AESCRA estem intentant, a manera de pegat, que el Ministeri de l’Interior actualitzi l’Ordre INT-316-2011 sobre el funcionament dels sistemes d’alarma en l’àmbit de la Seguretat Privada, millores que aportaran més eficiència i seguretat jurídica a l’actuació.
Per a moltes CRAs, sobretot per a les pimes més modestes, aquesta actualització pot ser una qüestió de supervivència empresarial. Un dels motius que dificulta la seva viabilitat és l’augment de les reclamacions de les companyies asseguradores que, després d’indemnitzar per incidents de robatori als seus assegurats, que a la vegada són clients d’una empresa de seguretat, han trobat en la interposició de demandes contra les CRAs (també contra les empreses de seguretat instal·ladores i mantenidores), una reassegurança de facto al qual acudir per intentar rescabalar-se de les indemnitzacions abonades. Les fonamenten moltes vegades en aspectes legalment imprecisos o indefinits que un jutge pot arribar a interpretar com una prestació inadequada del servei, és a dir, es sostenen gràcies a l’irregular context legal que al seu torn les propicia. I ja se sap, si hi ha maror, hi ha peix…
Això comporta, al seu torn, un augment dels parts donats per les empreses de seguretat a les seves pòlisses de responsabilitat civil professional, pòlisses que han de contractar, a més de per lògica responsabilitat, per exigència legal. I això provoca que les primes augmentin de manera significativa i que cada cop hi hagi menys companyies d’assegurances que vulguin assegurar l’activitat professional d’una CRA. Aquesta reacció en cadena pot portar com a conseqüència, en un futur no gaire llunyà, que cap companyia d’assegurances vulgui assegurar la responsabilitat civil professional de la nostra activitat empresarial. Un panorama tremendament propiciat per l’irregular context legal…
Una situació similar es produeix amb algunes propostes de sanció. En absolut ajuda als òrgans policials que analitzen una actuació abans de decidir si inicien o no un procediment sancionador, que la Llei sigui posterior en 30 anys al seu Reglament i en 13 a les seves principals Ordres Ministerials, el que abonaria l’escenari d’aspectes dubtosos, quan no contradictoris, que han d’interpretar. Potser sigui una de les causes que justifiquen l’evolució del que es recull en sancions.
Les CRAs estem intentant frenar aquesta deriva de l’única manera que veiem possible, una millor concreció legal que erradiqui la inseguretat jurídica en què ens veiem obligats a treballar, no només les empreses de seguretat, també els òrgans policials de control i les pròpies companyies asseguradores.
Publicar una modificació a una Ordre Ministerial és, si es vol, viable i ràpid, voluntat d’un sol Ministeri, el d’Interior, i molt més senzill d’aconseguir que el consens polític requerit per publicar el nou Reglament, el qual fa una dècada que està en un calaix, o la modificació d’una Llei que no sembla que sigui una prioritat en el panorama actual. Per tenir més probabilitat d’èxit, durant els últims mesos des d’AESCRA hem anat presentant la proposta elaborada, i millorant-la amb les aportacions rebudes, a altres associacions sectorials i a responsables de les FCSE amb competències en la matèria, amb la idea que compti amb el màxim consens possible abans d’elevar-la. I arribarà el moment en què veurem l’acollida que li dispensaran.
El front sud, les alarmes d’incendi
I alguna cosa semblant hem iniciat en un altre front: tractar que es defineixi legalment com actuar amb les alarmes d’incendi, una àrea competencial del Ministeri d’Indústria i Turisme. En aquest cas, no es tracta de millorar un context legal que determina la forma d’actuar, sinó de crear-lo, ja que en aquest moment no hi ha res definit. Aquesta mancança comporta de nou un escenari d’inseguretat jurídica per a les empreses prestatàries del servei de central receptora, en aquest cas amb el cognom “d’incendis” (CRI), així com una major possibilitat que es produeixin falses alarmes no desitjades per no haver definit prèviament els requisits que han de complir els sistemes de detecció que pretenguin connectar-se a una CRI, quins han de ser els mecanismes de verificació i en quines circumstàncies s’han de comunicar o no les alarmes rebudes als serveis d’emergència.
Per intentar solucionar-ho, a AESCRA hem formalitzat recentment un conveni de col·laboració amb AERME, l’Associació Espanyola d’Empreses Instal·ladores i Mantenidores d’Equips i Sistemes de Protecció contra Incendis, i amb el CLÚSTER DE SEGURETAT CONTRA INCENDIS DE CATALUNYA. Junts hem elaborat una proposta sobre aquest tema que recull com gestionar les alarmes d’incendi buscant una eficiència en la verificació, evitar falses alarmes i aconseguir certesa abans d’avisar als serveis públics d’atenció a aquest tipus d’emergència, un treball que ara s’està donant a conèixer a altres entitats que vulguin secundar-lo o aportar suggeriments, abans d’elevar-lo al Ministeri d’Indústria. En definitiva, intentar comptar amb un context legal que ens aporti la seguretat jurídica necessària.
Central receptora d’alarmes
Cal tenir en compte que el RIPCI, i la resta de la normativa en matèria de protecció contra incendis, determina requisits mínims genèrics per als sistemes de detecció, criteris de disseny, instal·lació i manteniment, però no diu res pel que fa als procediments i protocols d’actuació que ha de dur a terme una CRI amb aquestes alarmes, ni les obligacions i precaucions prèvies que han de tenir en compte les empreses instal·ladores i mantenidores i els usuaris que vulguin connectar els seus sistemes de detecció.
La possibilitat que es produeixin falses alarmes d’incendi és bastant menor que amb les de robatori, no influeix tant el factor humà que provoca la majoria d’aquestes últimes, per exemple, pels freqüents errors dels usuaris en connectar i desconnectar, però mobilitzar inútilment una patrulla policial, tot i que sigui indesitjat, no té la mateixa conseqüència que mobilitzar els bombers, tot i que ocorri menys vegades. Cal determinar molt bé quan avisar-los, sense caure en el simplisme utòpic que només podem fer-ho davant incidents reals, perquè les falses alarmes han existit, existeixen i existiran. El que cal fer de partida és minimitzar-les, determinar les condicions que han de complir els sistemes de detecció que es vulguin connectar, validar els mètodes de verificació, quines seran les actuacions correctores que s’hauran d’aplicar si es produeixen i quines seran les obligacions d’instal·ladors, mantenidors, usuaris i, no cal dir-ho, de les mateixes CRI.
En aquest moment, els sistemes de detecció d’incendis connectats a CRI encara estan molt lluny dels 3,2 milions d’alarmes de robatori connectades a CRA, tot i que estan creixent exponencialment, una gran notícia de benefici social indiscutible en termes de protecció de patrimoni i vides. En aquesta acceleració també influeix la legislació en matèria de prevenció de riscos laborals que determina com a responsabilitat dels empresaris, facilitar els mitjans de protecció contra incendis que garanteixin una resposta ràpida i eficaç per assegurar la protecció dels treballadors, i una manera de garantir aquesta resposta és transmetre aquestes alarmes a una CRI.
Però les CRAs no volem que es repeteixi el mateix error que en el passat es va cometre amb les alarmes de robatori, les quals van proliferar sense tenir prèviament definits els requisits que havien de complir per connectar-s’hi ni uns procediments de verificació eficients. Aquests van arribar molts anys després d’iniciar-se l’activitat, concretament el 2011 amb la publicació de l’Ordre Ministerial que ara intenten actualitzar. Però per aleshores, ja hi havia centenars de milers d’alarmes de robatori connectades, les falses alarmes s’havien disparat i la primera solució de l’Administració per intentar contenir-les va ser augmentar la pressió sancionadora contra les CRAs. Però actuar contra el missatger es va demostrar com una resposta inútil fins que es va legislar eficaçment, ja que només va aconseguir que algunes de les empreses més febles desapareguessin.
Amb les alarmes d’incendi, el risc empresarial el veiem més en la gravetat que pot arribar a assolir un sinistre real que, a demanda d’una companyia asseguradora, en seu judicial es pugui arribar a interpretar que es va tramitar indegudament. Per això, amb la connexió de les alarmes d’incendi, ara en augment, és el moment d’actuar.
Tractem d’evitar ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. S’han de determinar ja tots aquests aspectes importants i necessaris abans que aquest servei, d’indubtable valor social, es massifiqui i siguin les CRI qui acaben pagant novament les conseqüències de no concretar a temps un bon context legal. Les CRI no desitgen comunicar als serveis d’atenció a emergències alarmes que acabin essent falses, ni deixar de comunicar les reals que no hagin pogut confirmar-se com a tals amb els mitjans posats a disposició per l’usuari i el seu instal·lador, tot i que l’actuació s’hagi ajustat al que és viable amb els mitjans tècnics posats per ells a l’abast i segons el contracte determinat. Han d’actuar sota un marc legal concretament definit que aporti seguretat jurídica.
L’estudi “Víctimes d’incendis a Espanya el 2023”, recentment publicat per la Fundació Mapfre i l’Associació Professional de Tècnics de Bombers (APTB), recull que el 2023 hi va haver 249 morts en els 28.312 incendis i explosions ocorreguts en immobles, havent succeït a habitatges el 65% d’aquests i el 69% dels morts (173), la pitjor dada des que van començar els seus estudis el 2010. Per tant, el problema dels incendis va a pitjor.
A més, conclouen que “torna a posar-se de manifest que es considera imprescindible una política que, sense descartar l’obligatorietat almenys per a habitatges de nova construcció, fomenti la col·locació de sistemes de detecció de fum en cases particulars, recolzant qualsevol iniciativa legislativa que ens equipari respecte a la instal·lació de detectors i/o ruixadors als països del nostre entorn com França o Gran Bretanya, on aquests aparells són obligatoris… En totes les accions que desenvolupem Fundació MAPFRE i APTB hi ha un clar protagonista: el detector de fums. I després d’anys reclamant una legislació similar a la que ja tenen països del nostre entorn geogràfic i nivell socioeconòmic, com França, Gran Bretanya o Alemanya, per establir una obligatorietat en la instal·lació d’aquest senzill, però eficaç aparell, el 2022 es va posar en marxa una comissió de treball liderada pel Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana en aquest sentit, i esperem que doni fruits en algun moment en el futur més pròxim”.
Des d’AESCRA ens unim a aquest desig, recolzem la necessitat de legislar uns mínims obligatoris i ens sumem a la difusió del missatge de la importància de l’autoprotecció davant el foc en tots els escenaris, sobretot en habitatges. Sense alarmar, simplement informant, ajudant a prendre consciència del risc. Ho entenem com una responsabilitat social dels professionals i de les empreses que ens dediquem a la seguretat i de les associacions sectorials. I hauria de ser-ho també dels mitjans de comunicació.
No cal esperar que sigui l’Administració de l’Estat qui, a cop de campanyes informatives o exigències legals, ens faci obrir els ulls, ni que succeeixin greus incidents que els mitjans ens mostrin en primer pla per prendre consciència. La ciutadania ha d’aprendre a reconèixer el risc i a prevenir-lo, a com actuar si es produeix un incendi i a dotar-se de mitjans bàsics d’extinció i de detecció precoç, com els detectors d’incendi, millor encara si se’ls afegeix la garantia de resposta immediata que aporta la seva connexió a una CRI. Però l’Administració sí que ha d’assegurar tan aviat com sigui possible que les empreses prestatàries de serveis CRI o CRA juguin el seu paper sota un context de suficient seguretat jurídica. És demanar massa?
