Clúster de Seguretat Contra Incendis
Menu
La gestió en xarxa de la seguretat

La gestió en xarxa de la seguretat


Cristina Beltran, enginyera química, tècnica superior en prevenció de riscos laborals i tècnica competent en elaboració de plans d’autoprotecció, ens presenta aquest article reflexiu sobre la necessitat de treballar en xarxa una millor gestió de la seguretat.

No ens equivoquem: la seguretat, com un concepte integral, la protecció del medi ambient, la sostenibilitat, etc., són objectius globals, que donen resposta a una necessitat social.

A mesura que la societat ha anat evolucionant cap a un major desenvolupament i complexitat, la cultura preventiva en seguretat, s’ha convertit, en una pedra angular, suposant un criteri prioritari, en temes com, planificació urbanística del territori, requisits constructius en Infraestructures noves i actualització de les existents, així com, tramitació administrativa de les activitats a desenvolupar, en establiments industrials i edificis de major risc, tenint en compte factors com, la perillositat dels productes, l’ús previst o la concurrència i ocupació màxima…

No obstant això, el risc zero, és difícil d’imaginar, per la qual cosa, acceptar un cert risc, com permès o inevitable, és el punt de partida de l’existència d’un sistema de gestió d’emergències.

Aquest sistema de gestió d’emergències, es basa en, la planificació de la resposta, quan s’activen els plans, per desenvolupar les labors de coordinació dels organismes i entitats involucrades en la protecció civil, així com, la gestió dels mitjans i recursos a intervenir, la qual cosa, ha d’haver estat definit prèviament en els plans.

Un dels primers graons, són els plans territorials de Catalunya, on es reflecteixen, el conjunt d’actuacions en cas d’emergència, prèvia determinació del mapa de riscos del territori.

El segon graó sobre el qual s’assenta el sistema de gestió d’emergències, són els plans per sectors d’activitat o tipus d’emergència, com per exemple, el Plaseqcat, que dóna resposta a les possibles emergències per risc químic, tan important a Catalunya, donada l’elevada concentració d’empreses del sector.

Finalment, el tercer graó, són els plans d’autoprotecció específics, per determinades activitats o establiments (segons catàleg RD30/2015), l’objectiu dels quals, a més de tenir planificada les intervencions en cas d`emergència, és disposar d’una Informació actualitzada, sobre l’establiment, amb la finalitat de reduir els temps de resposta i, per tant, els danys, la qual cosa es pot traduir, en molts casos, en salvar vides.

En línies molt generals, el contingut mínim és:

  • Identificar i avaluar, el mapa de riscos de l’establiment o edifici.
  • Definir les característiques constructives de l’edifici, on es descriu, entre altres punts, l’accessibilitat per a l’ajuda externa (bombers), així com, el màxim nombre de persones, en total, que pot haver-hi en la instal·lació, en un moment determinat.
  • Definir les vies de evacuació, confinament i la senyalització d’emergències, i sistemes interns d’avís.
  • Definir els mitjans humans disponibles (interns i externs) i el manual d’actuació
  • Disposar, d’un inventari dels mitjans materials, instal·lats a l’edifici, per a la protecció de les persones i els béns en cas d’emergència (protecció activa, sistemes de evacuació i extracció de fums, sectors d’incendis i sobretot, les prestacions dels productes i solucions constructives, per assegurar la protecció estructural i sectorització)

Un dels riscos avaluats en la majoria dels mapes, és el Risc d’Incendi o Explosió. Donada la gravetat de les conseqüències que deriven d’aquest, així com la necessitat d`intervenció d’ajuda externa, la normativa vigent, estableix una sèrie de paràmetres exhaustius, que afecten a cada un dels agents que intervenen en la cadena de valor de la Seguretat, assegurant la fiabilitat del seu funcionament, al llarg del cicle de vida de l’establiment o edifici.

Aquests paràmetres, impliquen als processos de disseny, fabricació, adquisició, instal·lació, manteniment i ús, dels sistemes de protecció activa, per la qual cosa suposen elements reguladors del sector.

Però, quin és el grau de fiabilitat dels sistemes de Seguretat Passiva, instal·lats en un establiment o edifici? Sempre és fiable la informació sobre la descripció de les prestacions de les solucions constructives, utilitzats per sectoritzar o protegir estructura, que podem trobar en els Plans d’Autoprotecció?

La legislació vigent estableix les prestacions mínimes que han de tenir els materials i sistemes constructius en seguretat passiva, depenent de l’ús i configuració de l’establiment, tant si es tracta d’edificació com a ús industrial.

No obstant això, el fet que les obres s’executin a partir de materials (Productes) que disposen de les prestacions exigides en el projecte, (acreditades per la documentació i certificacions corresponents), no assegura la qualitat del producte instal·lat, ja que les males pràctiques d’ofici i la falta de control en la fase d’execució, poden comprometre la seguretat contra incendis.

Un punt important, és la necessitat, que els agents que intervenen en la instal·lació de les solucions constructives, acreditin la formació adequada, per a la correcta execució dels treball, disposant de competències sobre les bones pràctiques professionals, generalment acceptades, així com els requisits i les obligacions corresponents al seu sector.

Per altra banda, els tècnics competents directors de l’execució dels projectes, o les seves modificacions, son responsables d’adaptar les instal·lacions dels sistemes de seguretat passiva, al projecte i d’adoptar les mesures i complir les condicions de seguretat legalment exigibles. Per tant, durant l’execució dels treballs, és imprescindible, disposar d’un sistema de gestió de canvis, que eviti prendre decisions, sense les corresponents valoracions, quant a l’afectació a les prestacions en Seguretat passiva.

Durant l’explotació de la Infraestructura, és de vital importància, el seguiment de l’estat dels sistemes de protecció passiva instal·lats, amb la finalitat de preservar la protecció estructural i sectorització, al llarg del cicle de vida d’un edifici o establiment industrial, a més, ha d’existir un pla de manteniment, que inclogui els registres de les deficiències trobades i evidències clares que s’han esmenat.

En relació al coneixement i capacitació dels usuaris de la infraestructura, encara queda molt a fer respecte a la promoció de la cultura preventiva, no solament per reduir el nombre d’incendis, sinó per eradicar tots aquells hàbits en el nostre comportament, que disminueixen o anul·len, l’eficàcia dels sistemes de protecció contra incendis, instal·lats, posant en perill la nostra pròpia vida i la dels professionals que atenen les emergències.

Fa uns mesos, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la Jornada Activem la passiva, organitzada pel Clúster de Seguretat Contra Incendis, on professionals de primera línia en atenció a emergències per incendi o explosió, ens van mostrar gràficament, el resultat de la falta de consciència, per part de l’usuari.

D’aquella xerrada tan gràfica, em vaig emportar la següent reflexió:

“Atenent a l’últim punt dels plans d’autoprotecció (implantació, manteniment i actualització), s’inclouen programes formatius, sobre les actuacions dels usuaris en cas de emergència, i d’exercicis, i simulacres, per avaluar l’eficàcia i operativitat del pla. No obstant, no es preveu un programa de conscienciació dels usuaris, sobre la correcció de males pràctiques en el dia a dia de les persones que poden suposar una diferència substancial en cas d’incendi.”

Aquestes circumstàncies, posen de manifest la necessitat d’introduir sistemes de gestió de la seguretat, que lideri una xarxa de agents, d’una manera eficient, amb l’objectiu comú de “La Seguretat”. Això implica cert canvi en la cultura de les organitzacions.

Encara que, gràcies als esforços d’entitats públiques i privades, empreses socialment responsables i legisladors, hem aconseguit nivells de Seguretat importants en la nostra societat, queda latent la necessitat de seguir treballant, ja que encara queda camí per recórrer cap a una “cultura preventiva” en xarxa, és a dir, amb una visió global que garanteixi, el funcionament eficaç dels seus sistemes de gestió de seguretat.


Related Posts