La protecció contra incendis exigeix sistemes de detecció fiables, estables i capaços de respondre amb precisió al llarg del temps. Els detectors d’incendis, com qualsevol dispositiu electrònic, estan subjectes a processos d’envelliment que poden comprometre la seva sensibilitat i, en conseqüència, la seva eficàcia operativa. Garantir-ne el manteniment, però també establir criteris objectius sobre la seva vida útil, és clau per assegurar la detecció precoç i minimitzar riscos, falses alarmes o errors de resposta. En aquest context, DETNOV, ha elaborat el present article tècnic amb l’objectiu d’oferir una anàlisi rigorosa sobre els factors de degradació dels detectors, el marc normatiu aplicable, l’evidència basada en estudis i les implicacions pràctiques per al sector.
La vida útil dels detectors d’incendis (òptics de fum, tèrmics, multicriteri, per aspiració, etc.) és un aspecte clau de la seguretat contra incendis. Amb el pas del temps, tot sistema tècnic pateix degradació en els seus components, raó per la qual es desenvolupen rigorosos plans de manteniment que permeten sostenir la funcionalitat i eficàcia de la màquina, procés o sistema. Aquests plans de manteniment incorporen necessàriament plans de substitució dels seus components crítics; això garanteix el compliment dels objectius essencials del sistema al llarg de la seva vida útil i fins i tot més enllà. El sistema de detecció i alarma d’incendis és també un sistema tècnic que no escapa d’aquesta lògica i on infinitat de causes relacionades amb el producte, amb l’ús o amb les condicions operatives, incidiran en la sensibilitat dels sensors o en els seus components electrònics que envelleixen i es degraden, augmentant el risc de falses alarmes, reduint l’eficàcia en una resposta primerenca o —pitjor encara— no detectant el principi físic, fum o calor.
A continuació, exposarem alguns aspectes tècnics que expliquen per què cal establir una vida útil als detectors. Començarem parlant de la deriva de sensibilitat: això significa que els detectors òptics van acumulant brutícia i aerosols a la cambra òptica, arribant a un punt en què és impossible la compensació que incorporen alguns detectors i fent que la seva fiabilitat s’hagi deteriorat. Algunes regulacions han incorporat aquesta prestació en determinar els períodes de substitució dels detectors, establint per exemple que, en aquells detectors que inclouen aquesta funció, el període de reemplaçament s’estengui, per exemple, de 6 a 8 anys (DIN 14675-1).
Un altre factor molt important és l’envelliment electrònic. Els components que formen el detector, com ara els LEDS emissors/receptors, perden potència lumínica o sensibilitat amb el pas del temps, alterant la resposta del detector. De manera molt específica, els condensadors —que són un element clau en el funcionament dels sistemes electrònics— perden prestacions amb la calor, la humitat i altres canvis climàtics. Cal entendre que aquests elements estan funcionant durant tot el seu període operatiu i pateixen un desgast en les seves prestacions.
Amb els anys, s’acumulen pols, aerosols, greixos o sals a la cambra del detector. Això redueix la quantitat de llum dispersada (en detectors òptics) o altera la transferència de calor (en detectors tèrmics).
La ubicació del detector té una gran influència en la seva durabilitat: en ambients bruts com ara cuines industrials, aparcaments o espais propers al mar, s’accelera l’envelliment dels detectors.
Tot i que la gran majoria dels detectors del mercat disposen de sistemes de compensació perquè la seva fiabilitat sigui sempre la mateixa, amb el pas del temps el llindar de brutícia i el llindar d’alarma queden massa propers. Depenent dels paràmetres de calibratge del detector, es pot arribar a una situació de risc: l’excés de sensibilitat genera falses alarmes i la manca de sensibilitat comporta una detecció tardana.
Durant els últims anys ha crescut la preocupació sobre aquest tema i diversos centres d’estudi del camp de la seguretat, així com algunes universitats, han realitzat assajos amb detectors que havien estat en servei durant un llarg període. Un estudi britànic ha conclòs que la sensibilitat augmenta amb l’edat, la qual cosa comporta més falses alarmes en entorns nets després del desè any. Un altre estudi, sota els estàndards EN-54, va observar que les respostes variables dels detectors afecten significativament la fiabilitat a partir del novè any.
En resum, fins i tot amb un manteniment òptim, el pas del temps degrada el rendiment i justifica un horitzó de substitució raonable.
Marc normatiu vigent a Espanya
El Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis (RIPCI, RD 513/2017), estableix expressament que “la vida útil dels detectors d’incendis serà la que indiqui el fabricant; si el fabricant no estableix una vida útil, es considerarà de 10 anys”.
El Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials (RSCIEI, RD 164/2025), estableix el mateix que el RIPCI amb una diferència substancial: “un cop superada la seva vida útil, se substituiran, excepte si es verifica que el seu estat de funcionament (fiabilitat, sensibilitat, temps de resposta i estat dels components interns) continua sent adequat per al servei. Aquesta verificació es realitzarà un cop superada la vida útil i cada 5 anys successivament, prenent una mostra representativa d’unitats. En el cas de detectors instal·lats abans de la publicació del Reial decret 513/2017, de 22 de maig, i que no tinguin vida útil establerta pel fabricant, aquesta verificació es durà a terme a partir del moment en què portin deu o més anys en funcionament.”
Les asseguradores i auditories de seguretat poden rebutjar sinistres si es demostra que els detectors superaven la vida útil reglamentària. Substituir-los a temps protegeix la responsabilitat legal i patrimonial del titular.
Què succeeix en altres països?
Exposem la situació en diferents països. Comencem per la NFPA 72, que regula la instal·lació i el manteniment als Estats Units i a molts països de Llatinoamèrica: la seva recomanació és substituir els detectors al cap de 10 anys. Als Països Baixos, es requereix la substitució dels detectors de fum al cap de 5 anys —o al cap de 8 anys si el sistema està connectat a un centre de monitorització, un criteri similar al de Suïssa (6 i 8 anys respectivament). A Alemanya, es requereix la substitució dels detectors al cap de 5 anys si no disposen de compensació de brutícia, o al cap de 8 anys si en disposen, o bé la realització d’una comprovació anual dels llindars de disparament. A Itàlia, es requereix la substitució al cap de 12 anys, el mateix període establert a la Xina.
Implicacions pràctiques per a propietaris i mantenidors
Caldrà disposar d’un inventari amb la “data de caducitat” de cada detector (model, número de sèrie/lot i data de fabricació/instal·lació), així com d’un pla de substitució esglaonat per poder executar la inversió necessària.
Quan se substitueixin els detectors, caldrà comunicar els canvis: si es reemplaça per una tecnologia diferent (p. ex., d’òptics puntuals a multicriteri o aspiració), s’haurà d’actualitzar el disseny, la zonificació i la compatibilitat (UNE-EN 54-13), així com els certificats.
Es recomana renovar per lots per facilitar la traçabilitat i reduir falses alarmes provocades per la barreja de dates de fabricació dels detectors.
