INDUS reflexiona sobre les normatives reglamentàries de les instal·lacions de protecció contra incendis.
L’última edició publicada de la norma UNE 23500 (setembre de 2021), sistemes de proveïment d’aigua contra incendis, va incorporar algunes novetats importants, que han provocat certa controvèrsia en el sector.
Entre d’altres, la norma establia que els sistemes d’abastament d’aigua per als sistemes de ruixadors de risc extra –els habituals en establiments logístics – havien de ser de classe doble.
A la pràctica, l’única opció raonable per aconseguir un sistema de classe doble per abastar sistemes de ruixadors de risc extra és tenir, no un, sinó dos dipòsits amb la reserva total.
Teníem sobre la taula un projecte en el qual el client, amb dificultat, estava buscant el millor encaix possible per al dipòsit de reserva. En cas de voler fer un disseny ajustat a l’última versió de la norma, calia buscar lloc per a dos dipòsits.
La norma havia incrementat l’exigència en determinats aspectes, més enllà del que semblava raonable, prenent com a referència la realitat de les instal·lacions habituals.
Després de diverses consultes, també a l’Administració, la qüestió es resolia en el que ja sabíem: la norma no és reglamentària. La norma reglamentària és l’edició de 2012.
Fins avui, havíem percebut en les noves edicions de les normes una creixent exigència en les condicions de seguretat, però també un perfeccionament en el plantejament i, normalment, els canvis entraven dins d’allò raonable.
Seguint amb la norma d’abastament d’aigua, considerem que l’edició de 2018 –tampoc reglamentària– millora a la de 2012. La de 2021 millora a totes dues en alguns aspectes, però l’exigència de la classe doble, en certa manera, la desacredita.
Més enllà d’aquest assumpte particular, que suposem que s’anirà assentant amb el temps, el cas ens ha fet reflexionar sobre el caràcter estrictament reglamentari que han de tenir les instal·lacions de protecció contra incendis.
La disposició final quarta del reglament (Reial Decret 513/2017) ens indica que les normes reglamentàries són les que figuren en l’apèndix de l’annex I. Afegeix que quan variï l’any d’edició s’haurà d’actualitzar el llistat mitjançant resolució de la Direcció General d’Indústria, cosa que fins ara no s’ha produït.
Diu, a més, que mentre no existeixi tal resolució, s’entendrà que també compleix les condicions reglamentàries l’edició de la norma posterior a la que figuri en el llistat de normes, sempre que la mateixa no modifiqui criteris bàsics i es limiti a actualitzar assajos o incrementi la seguretat intrínseca del material corresponent.
La condició és ambigua (criteris bàsics) i es refereix a requisits de producte, no a criteris de disseny dels sistemes.
Per citar dos exemples habituals, les normes reglamentàries per al disseny de sistemes de ruixadors i de sistemes d’evacuació de fums, segons llistat de l’apèndix de l’annex I, són l’UNE EN 12845:2005 + A2:2010 i l’UNE 23585:2004, respectivament. És a dir, ni l’edició de 2016 de la primera –en la qual apareixen els rellevants annexos N i P–, ni la de 2017 de la segona, són normes reglamentàries.
Les noves edicions de totes dues normes són d’ús habitual per al disseny d’aquests sistemes.
Fins fa relativament poc, especialment a Catalunya, les instal·lacions de protecció contra incendis no han tingut un tractament d’inspecció reglamentària, com sí que tenen altres instal·lacions de seguretat industrial.
A partir de l’entrada en vigor del RD 513/2017, el marc conceptual és diferent. S’han activat les inspeccions reglamentàries.
Cap a on ens porta aquest nou enfocament? Sens dubte, a la llarga serà molt positiu, però necessitem més certeses sobre alguns aspectes clau. Sembla raonable pensar que en el curt i mitjà termini, a mesura que es perfeccionin els procediments d’inspecció, tindrem molts assumptes sobre la taula.
