INTISI ens parla dels aspectes fonamentals a l’hora de triar una cortina de fums per a garantir la màxima eficiència en cas d’incendi.
Les cortines de fums integren els sistemes de control de temperatura i evacuació de fums (SCTiEF) juntament amb altres elements com exutoris o sistemes de ventilació forçada. L’objectiu comú és crear una capa lliure de fums i calor per sobre del sòl, millorant així les condicions per a una evacuació i/o rescats segurs de persones i animals, a més de protegir els béns i els immobles.
L’objectiu principal de les cortines o barreres de fums és la contenció i canalització del fum generat en cas d’incendi en un espai determinat, evitant que es propagui per tota la superfície i crear, d’aquesta manera, diversos dipòsits de fums que retenen una capa de fums tèrmicament flotant en el cas d’un incendi.
Com que formen part d’un SCTiEF, estan subjectes a la normativa específica que s’encarrega del dimensionament de la superfície aerodinàmica d’evacuació de fums. Les especificacions de les cortines a Espanya estan recollides en la norma UNE-EN-12101-1, “Especificacions per a barreres per a control de fum”, i es classifiquen pels paràmetres temperatura/temps i són classificades D90, D120, etc. On “D” és la temperatura d’assaig constant a 600 ºC, “DH” és la temperatura d’assaig segons la corba normalitzada a la norma EN 1363-1 i els valors numèrics representen el temps d’assaig en minuts.
La norma UNE 23585 “Requisits i mètodes de càlcul i disseny per a projectar un sistema de control de temperatura i d’evacuació de fums (SCTiEF) en cas d’incendi” determina quines dimensions màximes ha de tenir un dipòsit de fums. Si se sobrepassen aquestes dimensions, és necessari crear dos dipòsits i, per tant, la instal·lació d’una cortina de fums que els separi.
Un altre aspecte fonamental és conèixer el despenjament de la barrera de fums, que depèn de forma directa del càlcul normatiu que es realitzi segons la norma de disseny UNE 23585. Aquest despenjament determinarà l’alçada de les cortines de fums.
Per a projectes en edificis industrials on el sector d’incendis disposa d’una alçada considerable i el factor estètic no és determinant, s’acostumen a instal·lar cortines de fum fixes (SSB), que queden permanentment despenjades del sostre i a la vista.
No obstant això, per a projectes en zones no industrials on les altures són més limitades i el factor estètic i arquitectònic juga un paper important, s’acostumen a instal·lar cortines de fum automàtiques (ASB), que queden permanentment enrotllades i recollides dins d’un calaix contenidor i que només es despleguen en cas d’incendi quan reben un senyal d’activació.
Així mateix, les cortines de fums poden, a més, classificar-se segons si són cortines guiades (quan la cortina o la seva barra inferior es mou entre canals verticals) o cortines penjants-lliures.
Les cortines penjants-lliures són les més freqüents en un SCTiEF, no obstant això, estan subjectes a deflexió o desplaçament a causa de la pressió flotant que exerceix la capa calenta de fums. La part inferior de la cortina, en conseqüència, es desvia cap a fora del dipòsit de fums. Aquest factor és determinant a l’hora de calcular el despenjament de la cortina i haurà de compensar-se amb més quantitat de teixit penjant i un pes suficient en la barra inferior (contrapès) amb la finalitat de complir amb els requisits d’aquesta norma de disseny UNE 23585.
FONT IMATGE: UNE 23585
És important que no hi hagi espais lliures per sobre de les barreres, encara que la mateixa norma UNE 23584, “Requisits per a la instal·lació en obra, posada en marxa i manteniment periòdic dels SCTiEF” permet que la superfície màxima dels espais no coberts no ha de ser superior al 0,5% de la superfície total de la barrera en la seva posició d’actuada en cas d’incendi, considerada ja la deflexió calculada.
