Els recents incendis en edificis d’habitatges de gran alçada han posat de manifest la necessitat de revisar les mesures de protecció contra incendis a les escales protegides o especialment protegides. El Codi Tècnic de l’Edificació estableix tres possibles solucions tècniques per a aquest fi: finestres practicables, conductes de ventilació natural i sistemes de pressió diferencial. Aquestes solucions són fonamentals per garantir l’evacuació segura en cas d’incendi. No obstant això, ¿són adequades per a tot tipus d’edificis? Aquest article de SODECA aborda aquesta qüestió, analitzant el comportament dels sistemes en relació amb l’alçada de l’edifici i altres condicions ambientals, així com la importància d’adaptar les mesures de protecció contra incendis als riscos específics de cada edifici.
Els recents incendis en edificis d’habitatges de gran alçada posen de manifest la necessitat d’analitzar les mesures de protecció contra el fum disponibles en aquests edificis per protegir les seves escales protegides o especialment protegides.
El Codi Tècnic de l’Edificació requereix que aquestes disposin d’un sistema anomenat de protecció contra el fum, proporcionant tres possibles solucions tècniques.
a) La previsió de finestres practicables de 1 m² a cada planta, finestres que no estan automatitzades i que algú ha d’obrir en algun moment per disposar de la ventilació que es suposa que es busca a l’escala.
b) La previsió de dos conductes de ventilació (natural), un per a la sortida de fum i un altre per a la entrada d’aire de reposició, amb requisits molt bàsics pel que fa a la seva dimensionat i la ubicació de les reixes d’aquests conductes.
c) La previsió d’un sistema de pressió diferencial conforme a la norma UNE EN 12101-6:2006.
Mentre que les dues primeres solucions basen el seu principi de funcionament en el fet que el fum entri a la zona que teòricament es pretén protegir i la seva evacuació a l’exterior de forma natural, el tercer sistema es basa en evitar que el fum penetri en cap moment a la zona protegida.
Sense pressurització Amb pressurització
Com a conseqüència de la possibilitat que en un edifici existeixi qualsevol d’aquestes tres solucions, la recomanació general dels serveis d’extinció, per als ocupants d’habitatges diferents a l’incendiat, és la de romandre a l’habitatge i autoprotegir-se fins a esperar a ser rescatats, davant l’elevat risc que el fum que escapa de l’habitatge incendiat envaeixi completament l’escala. És habitual en incendis en aquest tipus d’edificis que els serveis d’emergència es trobin amb ferits o víctimes per inhalació de fum que van intentar evacuar els seus habitatges i van quedar atrapats en una escala plena de fums. Els propis serveis d’extinció es poden trobar amb condicions de visibilitat en aquestes escales que dificultin el seu accés per al rescat dels ocupants de l’edifici.
Ara bé, té sentit poder implementar qualsevol de les tres solucions recollides en el CTE independentment del tipus d’edifici, o existeixen casos en què hauríem de ser més estrictes?
Una primera resposta a aquesta pregunta vindria si analitzem el comportament del sistema en relació amb l’altura de l’escala. 
Resulta evident que els dos primers sistemes recollits en la reglamentació, que basen el seu funcionament en la ventilació natural, i per tant, en la flotabilitat tèrmica del fum, poden veure’s compromesos en funció de l’altura de l’escala i/o de les condicions ambientals (temperatura, pressió atmosfèrica, velocitat del vent en les descàrregues de fum o entrades d’aire a l’edifici).
També les condicions d’instal·lació dels components del sistema (diferència d’alçada entre la descàrrega de fum i l’entrada d’aire, traçat de conductes amb múltiples colzes, trams de conductes en horitzontal, longitud excessiva o rugositat dels conductes, etc.) poden comprometre el funcionament d’aquests sistemes.
En aquest sentit, per exemple, a la Comunitat de Catalunya ja es va donar el 2017 un primer pas a través de la Instrucció Tècnica Complementària SP-138 (PROTECCIÓ ENFRONT EL FUM DE LES ESCALES ESPECIALMENT PROTEGIDES) de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament, en la qual es recull que, en cas d’edificis de gran alçada (EGA), amb alçada d’evacuació superior a 50 metres, el sistema de protecció enfront el fum de les escales especialment protegides, atenent a l’especial importància d’aquesta condició per a la seguretat dels ocupants, es podrà realitzar únicament amb l’opció de sistemes de pressió diferencial dissenyats i instal·lats en compliment de la norma UNE-EN 12101-6, no acceptant-se, en aquesta tipologia d’edificis, solucions de protecció basades en ventilació natural o mitjançant conductes independents d’entrada i de sortida.
Aquest és un tema que hauria d’estudiar-se detalladament per poder conèixer els límits d’aplicació de les solucions recollides en el CTE, entre els quals hauria de figurar, lògicament, la limitació per alçada de l’edifici, o el nivell de compartimentació entre les plantes que determina l’estratègia d’evacuació de l’edifici (autoprotecció, evacuació simultània, evacuació per fases), o fins i tot la necessitat de preveure vies lliures de fums per a l’accés de bombers en edificis amb dificultats d’accessibilitat (edificis d’alçada o amb façanes no accessibles).
I seguint amb la pregunta anterior, ¿Què fem amb aquells edificis en què hi ha un elevat risc, per exemple, per la propagació del foc per la façana?
Després del tràgic incendi de València s’han pogut sentir algunes opinions, fins i tot de membres de serveis d’extinció, matisant la recomanació general d’autoprotecció, i plantejant-se si en alguns casos concrets seria millor evacuar ràpidament l’edifici. De fet, a les poques setmanes de l’incendi de València es va produir un altre incendi a Villajoyosa en què, probablement, fruit de les diverses opinions publicades en mitjans, sembla que diversos veïns van decidir evacuar a través de l’escala i alguns d’ells van haver de ser atesos per intoxicació pel fum.
Recordem, per tant, que la recomanació general hauria de seguir sent la d’autoprotecció i esperar a ser rescatats. No obstant això, si tenim casos concrets en què aquesta autoprotecció pot no ser segura a causa del risc de propagació del foc i, sobretot, del fum des de l’habitatge inicialment incendiat cap a la resta d’habitatges de l’edifici, potser hauríem de replantejar-nos en aquests casos l’estratègia d’evacuació i/o intervenció dels bombers, així com les mesures de protecció contra incendis addicionals que s’haurien de implementar en aquests edificis en relació amb aquestes estratègies.
Precisament, l’estratègia d’evacuació i la necessitat d’accés dels bombers són la base de la selecció de la classe de sistema (A a F), conforme a la norma UNE EN 12101-6:2006, per dissenyar un sistema de pressurització.
La norma contempla una primera classe (A: Defensa in situ) basada en una estratègia d’autoprotecció, és a dir, únicament els ocupants de la planta afectada per l’incendi evacuaran mentre que els ocupants de la resta de plantes romandran en les mateixes fins a ser rescatats, ja que el nivell de compartimentació és tal que permet aquesta autoprotecció.
Però la norma també contempla la possibilitat que no es disposi d’aquest nivell de compartimentació i sigui necessari evacuar l’edifici de forma simultània (Classe C: Evacuació simultània), la possibilitat que sigui un edifici amb pernoctació (Classe D: Risc de persones adormides) o que l’evacuació es faci de forma seqüenciada (Classe E: Evacuació per fases). A més, contempla la possibilitat de disposar d’un sistema més exigent pensat perquè els serveis d’extinció puguin disposar de zones lliures de fum per atacar més ràpidament l’incendi (Classes B o F: Lluita contra incendis).
És evident que aquests sistemes no podran garantir que les escales romanguin lliures de fum un cop l’incendi s’hagi propagat completament, però sí que es pot esperar d’ells que allarguin el període durant el qual les escales protegides no es vegin compromeses pel fum i permetin l’evacuació dels ocupants, ja sigui abans de l’arribada dels bombers o durant el rescat per part d’aquests dels ocupants de l’edifici.
Perquè aquesta evacuació es pugui dur a terme de forma ràpida, és necessari que l’edifici disposi, a més, d’un sistema de detecció i comunicació de l’alarma, com es recull precisament en els requisits per a l’aplicació d’un sistema de pressurització conforme a la norma UNE EN 12101-6:2006. També seria convenient que els ocupants de l’edifici estiguessin informats i formats sobre com procedir en cas d’alarma, amb un pla d’autoprotecció de l’edifici que contempli aquesta formació i la realització de simulacres d’incendi periòdics.
En resum, mentre hi hagi edificis que comptin amb solucions constructives que no garanteixin la no propagació de l’incendi per la façana, s’hauria de realitzar per a aquests edificis una anàlisi de risc per determinar quines mesures correctores cal implementar fins que es pugui procedir a l’eliminació del risc. Però en qualsevol cas, la pressurització de les escales protegides o especialment protegides en combinació amb els sistemes de detecció d’incendis i comunicació de l’alarma, poden millorar substancialment les condicions de seguretat en aquests casos.
